[Estrofa 1] Dilluns em llevo tot pessimista, amb cafè que espera una empenta digestiva. Seu al tron com un rei antic, però res no baixa: sóc estricte. [Tornada] Ai mare meva, quin torment, al lavabo tot el dia, quin ambient! De dilluns fins dijous al vespre, el meu darrere diu “no” com un mestre. I divendres, amb crits i crits, cau un maó... i jo faig els últims crits! [Estrofa 2] Dimarts ho provo amb aigua calenta, compro infusions, faig dieta lenta. Faig estiraments, em toco el melic, però res no es mou: sóc un cas crònic! Dimecres ja truco a un curandero, em toca els budells com un bandoler. Tots els meus xacres ballen en cercle, però continuo amb el budell rebel. [Tornada] Ai carai, quina situació, el meu intestí fa una revolució! De dilluns fins dijous ben quiet, ni un sospir, ni un crit discret. Però divendres, com un terratrèmol ètic… surto del vàter... amb dany anatòmic. [Pont teatral] Era un home, només un mortal, clavat a la tassa amb posat gairebé espiritual. Però un tro, un cop, un crit antic… neix el maó… de l’estricte! [Tornada final] Set dies de patir sense mesura, no és un intestí, és una criatura! De dilluns fins dijous ben trist, només mirava el vàter, de pur despist. I divendres, amb un crit apocalíptic… cago l’Everest, signat: l’estricte.
